MVD

che, ya sólo faltan 3 días. Qué relindo!
bueno, hoy no es tan lindo, pagar 182€ de multa por aparcar mal el coche, te pone de un conteno...!

fotos santander

Paseo Pereda Puerto Chico
< >

península de la Magdalena El Sardinero


Sonabia, buitrera Sonabia

Santander desde Mataleñas

Santander

la vida es curiosa. Cuando una se lo pasa bien y parece que va todo viento en popa te biene con una ola y te vuelca el barco.

Parece que te esté observando y en cuanto te olvidas te da un sopapo para que recuerdes que la vida también tiene un poco de infierno. Parece como si no quiesiera que fuésemos felices. Ya ves. Con todo ha sido un maravilloso fin de semana. Me gusta Santander, lo que no sé si sería capaz de vivir allá todo el año.
Bueno, hoy no sé que pasa pero no puedo cargar fotos. De entrada el ordenador está haciendo riuducos raros.Mañana lo intentaré de nuevo. Tengo alguna de chula pirula.

Llegué el viernes por la mañana a Bilbo y fui directamente a ver el Guggenheim. Impresionante. Vale la pena ni que sea por la arquitectura. Vi una exposición temporal que me interesaba de pintura rusa, des de los iconos del s.XV hasta pintura del s.XX. Mereció la pena.
llegué a Santander por la tarde y después de dejar la mochila en casa ( de Chus) fuimos a tomar unas copitas y unas tapas. Qué rico.
El sábado hicimos una excursioncilla a Sonabia ( al lado de castro-urdiales). Hay unos acantilados (200-300m) encima del mar que albergan la colonia de buitres mayor de toda la costa europea. Estubimos arriba de las peñas observándoles durante mucho rato y luego ya bajamos a la playa para darnos un chapuzón.
Por la noche en casa escuchando música y viendo video-clips de grupos, para mi hasta entonces desconocidos ,The Used, Funeral for Friend, Finch, The great of the year, y otros tantos.
El domingo estubimos de turistas por la ciudad. Alquilamos unas bicicletas ( servicio gratis ofrecido por el ayuntamineto) y fuimos al faro de cabo mayor. Después de comer, bañuco en la playa de Mataleñas y ya de vuelta a Bilbao.
Qué bien. un fin de semana tranquilisimo con un buen amigo. Me encanta charlar con Chus, porque me escucha. Es una persona con la que hablo sin tapujos. No digo que le haya contado todo los secretos de mi vida, pero vaya, tampoco me corto. Muchas veces cuando he tenido problemas es con él con quien me desahogo. Aunque en esta ocasión no hemos hablado como en otras, creo que no hacía falta. A veces el silencio son las mejores palabras.

Es curioso como a veces amigos con los que te ves de vez en cuando, una vez al año si hay suerte, tienes mucha más confianza que con otras personas con quienes compartes la mayor parte del año. Manera de ser, manera de ver.
Otra cosa que me ha sorprendido ha sido que el alquiler de bicis era gratis! estamos acostumbrados a un capitalismo tan radical que ya la gratuidad nos sorprende. Triste pero cierto. ç

PIRINEUS

Vall Fosca, abril 2006

M'haig de comprar, més ben dit, em vull comprar già una màquina de fotos. Sempre dependre dels demés és una llàstima, a part que colors i moments especials per a mi pot ser no ho són per als altres i per tant no seran copsats, congelats en el temps.

Fa un parell de caps de setmana vaig estar fent el Canigó amb el meu cosí Àlex i un parell d'amics. La sortida va anar bé, una aproximació d'unes dues hores i mitja i després un parell d'horetes més fent la cresta. La cresta entretinguda i divertida. Jo no m'hauria encordat perquè no és ni molt menys tant dificultosa com la de Salenques, però baja, a vegades una s'ha d'adaptar als altres. Vam fer cim cap a quarts de dues. El temps va ser bastant rúfol i quan érem al cim van caure quatre volves, no sé pas si de neu o de pedra molt fina. La baixada va ser ràpida, l'únic que el pobre Cisco va patir una mica, és escalador però no caminador.

Entre setmana vaig estar per Vilassar, eixugant els efectes que van deixar els aiguats al garatge de ca els meus pares.

Ahir dissabte vaig anar cap al refugi de Coma de Vaca, a una vall paralel·la a Núria. Va ser bonic. Vaig anar a veure mon germà, que ja fa tres estius que hi treballa. El camí d'anada el vaig fer des de Núria, pel camí dels enginyers i la tornada l'he fet pel camí que baixa directament a Queralbs.

El refugi s'ha de dir que el tenen molt polit i que s'hi menja molt bé. I ho diu una experta! Em fa gràcia observar els diferents tipus de gent que va pels refugis. Hi ha els que comencen a fer muntanya i tenen peles. Generalment és gent jove amb un bon sou. Se'ls reconeix perquè tenen tot els estris haguts i per haver, nous de trinca. Són gent "Decarthon". Van un dia amb la cartera plena a la botiga i demanen al venedor tot l'equipament per anar a muntanya. Generalment pequen de portar algunes coses impràctiques o inútils, uns motxillots exageràdament grossos i unes bótes que els fan mal als peus.El bo d'aquest gent, però, és que tenen una il·lusió extraordinaria per fer muntanya iu que es deixen aconsellar bastant bé.

Un altre tipus és aquell que s'inicia però no te pasta per fer una despesa de magnitud. Acostuma a anar "de prestao", la motxilla del germà, el sac de dormir d'un amic, el piolet i grampons llogats, etc. També és bona persona i l'avantatge que té respecte el primer és que s'anirà fent l'equipament de mica en mica, a mida que tingui més experiència i quan les peles li ho permetin, és a dir no comprarà tantes coses inútils, Jo crec que vaig començar en aquest grup.

Ara passem ja a la categoria d'experts. Hi ha els experts sense-ni-un-duro anti-pijos, per pura enveja, crec jo. Es dediquen a criticar tan com poden com van els demés, les coses de marca i els invents que estan de moda, com el "Camel-Back", bastons telescòpics,etc. Des del meu punt de vista és una manera d'intentar ridiculitzar els altres per justificar-se que ells no poden tenir certs productes.

Hi ha els que es creuen experts, tenen totes les pijades i donen consells a tort i dret, però quan investigues una mica veus que al darrera hi ha més paraules que fets, és a dir que són uns bocamolls.

I el darrer grup podríem ficar-hi els experts humils. Tenen el que creuen necessari i els va bé, dónen consells però sense posar-se medalles ni treuen mèrit als que fan coses més senzilles que ells. Aquests, com a ex-guarda de refugi que sóc, acostumen a ser uns bons clients, i com a muntanyera que sóc, acostumen a ser bons companys de sortides i cordades.

Crec que la muntanya sempre és un bon espill de la societat, i que aquestes distincions que he fet es poden aplicar a qualsevol grup social, laboral,... la qüestió seria si cadascú és capaç de reconèixer a quin grup està i a quin grup li agradaria pertànyer. Lògicament no hi ha un individu 100% d'un tipus, però si que hi ha un predominant.

Festa a Karlsruhe!!

Die Augen die haben mir gefangen genommen
Prima parte:


ja ho sé, encara no hi sóc, però ja queda poc. Demà a migdia marxo cap a Stuttgart. Visitaré la ciutat fins les 9 del vespre que arribarà la Maite i ja marxarem cap a Karlsruhe fins dilluns al matí que tornaré , o no. Com que no hi ha res que em lligui prou fort a BCN, si es presentés l'ocasió mai diria que no a mudar-me.
Suposo que la vida m'ha fotut tantes òsties ja, del dret i del revés, que una es va fent una carcassa cada cop més dura, que cada cop una es torna més egoista i creu menys en un ideal humà, d'amistat, gent en qui confiar. Cada cop surt més el " viu al màxim" independentment dels altres. El problema serà si algun dia trobo algú que tingui els mateixos ideals que els meus, la meva manera de veure les coses. Com que no hi estaré acostumada no el reconeixeré i l'aixafaré. Però mentrestant, com que la carcassa no està del tot feta, vaig caient de parany en parany, engatussada per "bocamolls".
La propera setmana ja us explicaré com ha anat tot plegat.
De moment ja tinc dues festes més pendents: Berlín i Stockholm. Fantàstic. Tinc moltes ganes de farra i de "desfase". En certa manera també em faig una mica de por, tinc por de muntar un guai dels que fan història... sort que a l'avió hi ha certes substàncies que no es poden portar.

Seconda parte: SUPER GEIL

casi podríem considerar la visita a Karlsruhe com a cultural, per la de monuments que hi vam veure. A BCN en manquen com aquells, i la Maite ho pot corroborar. Divendres després de visitar Stuttgart i anar a buscar la Maite a l'aeroport vam anar cap a Karlsruhe. A quarts de 12 de la nit arribàvem a ca en Michael, qui ens va allotjar. Quin noi! en tots el sentits. Però a mi em van més els pirates. Ens vam quedar bevent vi en Werener i jo fins les 5 (crec).


el llac






Michael und ich beim kochen















Das Party
















L'endemà, després d'esmorzar a migdia vam anar a banyar-nos en un lloc molt agradable. Per la tarda vam cuinar una mica per la festa i ja hi vam anar. Va ser a ca la Britta i l'Asarnusch ( renoi, com m'ha costat memoritzar aquest nom!). Va ser molt agradable, gens esbojarrada, però. No sé pas a quina hora tornàvem a casa. Lògicament vaig haver de deixar el cotxe allà perquè no estava pas en condicions. Diumenge també va haver un esmorzar col·lectiu a casa (amb pasta i amanides que havien sobrat de la festa).

Sonntag Frühstuck

















vida social a la cuina







Després vam anar a passejar per la ciutat sota els Regenschauer de costum. Al parc vam demanar una pizza i va venir el pizzero fins sota l'arbre on estàvem! increïble. Al vespre després de netejar el pis de la festa, cuinar uns Sommerspaghetti deliciosos vam veure una pel·li alemanya, una paròdia de Star Wars i Star Treck. No sé quina hora es va fer, amb "happy end" inclòs, però només us dic que vaig empalmar amb l'aeroport i la feina.







esperant les pizzes al park


Botanische Garten











Abendessen: Maite, Bastian, Werner, ich ( Maria Barba),Britta und Asarnusch


















categories de cotxes per a gent amb categoria...










Haig de dir que he trobat a faltar alemanya, el seu ambient, i que no descarto tornar-hi. Pot ser d'entrada els d'aquí som molt més oberts, però també som més tradicionals i més tancats a canvis. Allí la gent entra i surt de les cases amb molta més facilitat. No tenen tants prejudicis, son molt més lliure alhora d'acollir a la gent,... és d'envejar. Això només ho sabrà la gent que hagi estat a fora, la Maite que també ho ha viscut i pocs més. Els altres estan abraçats a una mena de tradicionalisme "schifoso"