PIRINEUS

Vall Fosca, abril 2006

M'haig de comprar, més ben dit, em vull comprar già una màquina de fotos. Sempre dependre dels demés és una llàstima, a part que colors i moments especials per a mi pot ser no ho són per als altres i per tant no seran copsats, congelats en el temps.

Fa un parell de caps de setmana vaig estar fent el Canigó amb el meu cosí Àlex i un parell d'amics. La sortida va anar bé, una aproximació d'unes dues hores i mitja i després un parell d'horetes més fent la cresta. La cresta entretinguda i divertida. Jo no m'hauria encordat perquè no és ni molt menys tant dificultosa com la de Salenques, però baja, a vegades una s'ha d'adaptar als altres. Vam fer cim cap a quarts de dues. El temps va ser bastant rúfol i quan érem al cim van caure quatre volves, no sé pas si de neu o de pedra molt fina. La baixada va ser ràpida, l'únic que el pobre Cisco va patir una mica, és escalador però no caminador.

Entre setmana vaig estar per Vilassar, eixugant els efectes que van deixar els aiguats al garatge de ca els meus pares.

Ahir dissabte vaig anar cap al refugi de Coma de Vaca, a una vall paralel·la a Núria. Va ser bonic. Vaig anar a veure mon germà, que ja fa tres estius que hi treballa. El camí d'anada el vaig fer des de Núria, pel camí dels enginyers i la tornada l'he fet pel camí que baixa directament a Queralbs.

El refugi s'ha de dir que el tenen molt polit i que s'hi menja molt bé. I ho diu una experta! Em fa gràcia observar els diferents tipus de gent que va pels refugis. Hi ha els que comencen a fer muntanya i tenen peles. Generalment és gent jove amb un bon sou. Se'ls reconeix perquè tenen tot els estris haguts i per haver, nous de trinca. Són gent "Decarthon". Van un dia amb la cartera plena a la botiga i demanen al venedor tot l'equipament per anar a muntanya. Generalment pequen de portar algunes coses impràctiques o inútils, uns motxillots exageràdament grossos i unes bótes que els fan mal als peus.El bo d'aquest gent, però, és que tenen una il·lusió extraordinaria per fer muntanya iu que es deixen aconsellar bastant bé.

Un altre tipus és aquell que s'inicia però no te pasta per fer una despesa de magnitud. Acostuma a anar "de prestao", la motxilla del germà, el sac de dormir d'un amic, el piolet i grampons llogats, etc. També és bona persona i l'avantatge que té respecte el primer és que s'anirà fent l'equipament de mica en mica, a mida que tingui més experiència i quan les peles li ho permetin, és a dir no comprarà tantes coses inútils, Jo crec que vaig començar en aquest grup.

Ara passem ja a la categoria d'experts. Hi ha els experts sense-ni-un-duro anti-pijos, per pura enveja, crec jo. Es dediquen a criticar tan com poden com van els demés, les coses de marca i els invents que estan de moda, com el "Camel-Back", bastons telescòpics,etc. Des del meu punt de vista és una manera d'intentar ridiculitzar els altres per justificar-se que ells no poden tenir certs productes.

Hi ha els que es creuen experts, tenen totes les pijades i donen consells a tort i dret, però quan investigues una mica veus que al darrera hi ha més paraules que fets, és a dir que són uns bocamolls.

I el darrer grup podríem ficar-hi els experts humils. Tenen el que creuen necessari i els va bé, dónen consells però sense posar-se medalles ni treuen mèrit als que fan coses més senzilles que ells. Aquests, com a ex-guarda de refugi que sóc, acostumen a ser uns bons clients, i com a muntanyera que sóc, acostumen a ser bons companys de sortides i cordades.

Crec que la muntanya sempre és un bon espill de la societat, i que aquestes distincions que he fet es poden aplicar a qualsevol grup social, laboral,... la qüestió seria si cadascú és capaç de reconèixer a quin grup està i a quin grup li agradaria pertànyer. Lògicament no hi ha un individu 100% d'un tipus, però si que hi ha un predominant.